Fa dos anys, vaig presentar-me com a cap de colla dels Bordegassos després d’haver estat tres anys com a sots-cap de colla i en diversos càrrecs tècnics en juntes anteriors. Entenc que ara cal tancar un cicle en el que he intentat ajudar a la colla des d’on jo i la colla ho hem considerat oportú. Després de molts anys al capdavant toca tornar a gaudir els castells com un casteller més, sense els nervis, les tensions i els problemes que comporta ser al capdavant d’una colla castellera. Uns nervis i pressions que es compensen fàcilment quan la feina té bons resultats, això sí.

Em vaig presentar com a cap de colla amb un primer objectiu clar, i era que tothom es sentís la colla com a seva. Que tots els castells fossin de tots i totes, i que els èxits col·lectius tinguessin la firma de tots i cadascun dels membres de la colla. I això no ho hem aconseguit. Almenys no s’ha vist quan les coses no han anat com esperàvem, i hem tingut exemples esperpèntics que en cap cas han ajudat a la colla. Quan tot funciona tot és perfecte, però quan no ho és toca buscar ràpidament culpables, i com més millor. Aquesta actitud no és de colla gran, tot el contrari, i d’aquesta manera costarà abandonar la dinàmica irregular que, tot i que cada cop més estem deixant endarrere, encara arrosseguem. A ningú li agrada no poder fer més castells grans i més sovint, a mi el primer, però la reacció mai ha de ser destructiva, i l’exemple de l’any 2014 és perfecte. Fins a Festa Major no vam tenir gaire sort amb els reptes previstos, però vam saber ser pacients i donar marge de confiança a la feina feta, i la temporada es va acabar amb diversos castells de vuit i una actuació excel·lent al Concurs de Castells.

Aquest 2015 hem tingut pressa, i això ens ha generat obligacions i pressions innecessàries. Quan un divendres no podem fer ni una pinya de quatre de vuit, i el quatre net no surt impecable no té cap sentit provar-lo a plaça, i a Sabadell vam cometre aquest error. El mètode és important, i aquest dia ens vam saltar tots els mètodes i normes, i el resultat va ser el que ja sabem. Tot i això, a tots i totes ens il·lusionava l’objectiu de la tripleta a Festa Major, i vam saber esperar pacients al tres de vuit, i ja en sabem el resultat. El treball amb els folres i una confiança màxima en la torre ens van permetre tornar a folrar Vilanova després de més de deu anys, i ho vam arrodonir amb un quatre plàcid i la recuperació del pilar de sis, castell emblema de la colla que ja feia massa que no assolíem. Tot semblava estar encarat, però tot i un bon retorn de vacances, l’actuació de la plaça dels Carros va marcar el final de temporada amb la caiguda de la torre i el cinc, castells que havíem descarregat just el dia abans. A partir d’aquest dia, tenim la canalla tocada, potser com a resultat no només de la caiguda, sinó també de la pressió que han de suportar els més petits de totes les colles. Sigui com sigui, aquesta canalla és la mateixa que ens ha donat les millors alegries castelleres dels darrers anys, i li devem tot a ella. No admeto cap crítica als més petits de la colla, ja que si han perdut la confiança és un problema de la colla. Els més petits dels Bordegassos els hem de tenir una estima i un respecte absolut, i cal saber reconèixer la feina que han fet, fan i faran per la colla.

Parlant d’objectius castellers, em sento orgullós de la recuperació de la clàssica de vuit, el primer nou de set, la tripleta de vuit, i els castells de vuit per Sant Jordi i el Dia de la Colla, així com d’haver mantingut una dinàmica ja iniciada anteriorment on han estat molts els castellers que han pujat habitualment a plaça. Tots aquests eren els principals objectius, però n’hi ha un que m’enrabia molt no haver-lo assolit, que és el de consolidar-nos com a colla dominadora de la gamma bàsica de vuit. Entenc que aquest és el pas fonamental per créixer com a colla i abandonar la irregularitat que ens porta a passar de tripletes de vuit a diades nefastes on la mala fortuna ens espatlla un final de temporada que era molt prometedor. Està bé ser ambiciosos i somiar amb castells superiors a la torre de vuit amb folre, però per això ens cal dominar absolutament castells que de moment ja hem descarregat però no consolidat a plaça.

És lògic dir que com a tècnica hem comès errors, és impossible que no sigui així, i cal demanar disculpes. Però també cal deixar clar que si no s’ha fet millor no ha estat per falta de voluntat, de ganes ni de feina, ja que els primers interessats en que la colla obtingui els millors resultats a plaça som nosaltres mateixos. Estem en un aprenentatge constant, i us puc assegurar que en un sol any he après més coses de la colla i dels castells que en els dotze anys anteriors que he estat a la colla. A partir del 2016 hi haurà una nova tècnica i demano el màxim respecte a qui s’implica i dóna el màxim de sí mateix per la colla. Des d’aquí tota la meva confiança i suport, i com ja saben, malgrat que he decidit fer un pas al costat, seguiré estant aquí pel que la colla necessiti.

Marxo com a cap de colla molt orgullós de saber que tant jo com tots els companys ho hem fet tot per fer gran la colla, per fer-la créixer. Marxo orgullós de tots i cadascun dels castells fets i d’haver aconseguit que la colla fes un pas més en nivell casteller, en nivell social i en nivell mediàtic. Considero un èxit absolut haver aconseguit portar la colla a Roma i també haver format part d’una junta administrativa que ha estat exemplar, tant l’any 2014 com la d’enguany.

Vull donar les gràcies a tothom qui ha ajudat a la colla. Als que no han fallat cap dia, ni en assistència ni en compromís, i s’hi ha deixat totes les hores possibles i també als que només s’han posat una samarreta groga un dia concret per fer-nos pinya. Aquesta colla la farem gran entre tots i totes, no ho oblideu.

Ens veiem a assaig, i a plaça! Gràcies, colla!

Visca els Bordegassos!

Pau Ortiz de Urbina Ribé
Cap de Colla